Concentració en solidaritat amb la comunitat educativa de l’escola Gaspar de Portolà de Balaguer: FOTO Ràdio Balaguer
L’any 1975 fent temps per anar a una reunió vaig escoltar una frase a un independentista històric que em va fer pensar molt. Va dir: «si els catalans fóssim negres, ja seríem independents». Després ho va traduir per als més novells. Si la gent de Catalunya prengués consciència de la discriminació a la qual està sotmesa, s’encendria el foc de la revolta i s’aconseguiria la llibertat.
Una cosa semblant a això ha passat a Balaguer quan s’ha conegut que la llei espanyola, feta a partir de la majoria espanyola i interpretada pels jutges des d’aquesta perspectiva, considera que un sol alumne té més drets que la resta de la classe si es tracta de rebre coneixements en llengua castellana. La resta de nens i nenes, són ciutadans de segona. Alguns teníem clara la desigualtat legal, però fins que un malaurat esdeveniment no ens afecta directament mirem cap a una altra banda.
No he seguit de prop el cas. He pogut llegir arguments de tipus pedagògic i reaccions ciutadanes d’indignació. No abundaré en aquesta línia. Faré una cosa diferent: intentar analitzar políticament què ha passat.
Com diria un clàssic, un cop ha passat el que hem vist, què cal fer? Ho dic des de la perspectiva del ciutadà de la ciutat que ha vist amb claredat que, llei en mà, els poders públics tracten els catalanoparlants de ciutadans de segona.
Tant si em voleu fer cas com no, m’aventuro a una hipòtesi. No crec que l’assumpte sigui educatiu, ni que tingui res a veure amb la pedagogia, ni que sigui una dèria de la família que ha demanat escolaritzar els seus fills en castellà, sabent, com en un punt o altre del procés va saber, que la seva exigència comportava forçar la resta de la classe a rebre una proporció de l’ensenyament en una llengua que no és la seva i contra la seva voluntat. L’assumpte és polític.
No cal ser molt llest per trobar l’enllaç. Hi ha l’auto anomenada assemblea pro bilingüisme -nom que prenen totes les entitats partidàries del supremacisme del castellà o simplement de la desaparició del català- que no estava esperant que algú li fes una consulta. La tasca d’aquest organisme és posar-se en contacte amb persones que per uns motius o altres els semblen afins i intentar que posin plets contra la immersió lingüística, perquè no se’n treu res ded canviar una llei com la de la immersió lingüística, si el canvi no es posa pràctica perquè ningú ho reclama.
Com diria el mestre Puyal, em jugo un pèsol que darrere de l’auto anomenada entitat de defensa del bilingüisme hi ha un partit o més d’un que han fet bandera de la lluita contra la immersió lingüística. I no és casualitat que, encara que el PP hagi perdut la seva representació municipal a Balaguer, el forat deixat pels conservadors espanyols aspiri a ser ocupat per un altre partit, amb un fons ideològic igual que el PP, però amb menys caspa externa.
I torno al punt en què em feia la pregunta retòrica. Què fer? Em sembla clar. Si la ciutadania de Balaguer no està d’acord amb els que sembren la zitzània, malden per la divisió i enfrontament i, per aconseguir-ho no dubten a utilitzar el més sagrat: els nens i nenes, el que cal fer és no votar-los. Ni a les eleccions locals, ni a les catalanes ni a les espanyoles.
Pot haver passat que hagi balaguerins que hagin votat la gent del partit que no anomeno perquè estan d’acord amb la política de menystenir el català o fer-lo desaparèixer o convertir-lo en una parla d’inferiors. Però també pot passar que alguns l’hagin votat per la imatge de certa modernitat que s’esforcen a transmetre i no tinguessin clar el perill que per a la convivència signifiquen certes posicions polítiques. De fet, estic segur que al programa electoral municipal no posava que es dedicarien a furtar als nens el dret a ser educats en la llengua del país. Si bé a tomb a aquests segons se’ls ha d’intentar fer veure que darrere imatges clenxinades s’amaga l’odi més furient. Als que des del primer moment tenen clar que s’ha d’atacar el català, proposo deixar-los estar. Tots tenim tot el dret a tenir posicions polítiques.
Per tant, ni una mala paraula, ni un retret, ni un gest dolent. Simplement, una reacció raonable: no votar ni donar suport a aquells que sembren l’odi entre catalans d’un origen i d’altre, que voldrien veure’ns dividits per raó de llengua o de procedència. I ja sabeu, el 27 hi ha votacions.
Post data: A Missisipi era legal fer viatjar els negres darrere dels autobusos, que hi hagués serveis només per a negres i veure en fonts segregades. Era legal fins que algú, Rosa Parks, va decidir que desobeïa.
La reguereta 