Josepeta Reimundi, la directora de l’Escola de la República de Sant Domènec a Balaguer

Bones, reprenc el bloc després de setmanes de pausa. I ho faig preguntant més que afirmant. Ja fa uns mesos vaig fer unes entrades en què parlava de les passades que va fer Franco per Balaguer. En una d’elles va sorgir un nom que a mi em duia records borrosos: Pepeta Reimundi.
Mes més tard me l’he trobada de nou a la xarxa. Qui era la Raimundi, que surt ara i adés? No n’he tret l’aigua clara. Així, que com correspon a un periodista, pregunto i al mateix temps intento posar el focus davant d’una dona que, pel que puc intuir, va ser avançada al seu temps.
A la Fundació Andreu Nin ( Memòria del POUM hi té un nom propi en l’apartat de perfils revolucionaris. No es poc ser reconegut com a revolucionari per part d’un partit que va intentar contra vent i marea fer-la la revolució.
En aquest lloc web es recull la nota necrològica de la Josepeta publicada al diari El Pais. Hi diu que va néixer el 1917 a Balaguer. En altres llocs he trobat con punt de naixement Lleida el 1916.
La Memòria històrica de la UGT de Catalunya afirma que la Pepeta va tenir contacte des de petita amb sindicalistes. Els seus pares regentaven el cafè de la Federació a Lleida del Centre Autonomista de Dependents de Comerç i la Indústria, el Cadci.
Als 14 anys va treballar a una sabateria i tant aviat com va poder va entrar a l’Escola Normal de Lleida de la que ella deia que “va donar molts bons mestres, que es van avançar a la seva època”. També deia: “Donàvem molta importància a l’educació, estàvem convençuts que el poble necessita cultura. Amb cultura, el poble no es deixa enganyar”.
Després de fer un any de pràctiques, el 1934 va obtenir plaça a Balaguer. Durant la guerra civil, ja militant del POUM, La Pepeta es nomenada directora de la nova escola de Balaguer, situada al Convent de Sant Domènec .
Quan en 1938 les tropes franquistes ocupen Balaguer, Pepita és detinguda i traslladada a Lleida al costat d’altres companys, empresonada i sotmesa a un consell de guerra col · lectiu és condemnada a 30 anys de presó. Coneix successivament les presons de Lleida, Barbastre, Osca i Saturrarán al País Basc. Allà, a la presó basca, va fundar una escola amb altres presoneres. “Érem 22 o 23 mestres i vàrem organitzar classes de cultura general en el penal per a altres recluses”, explicava.

De retorn a Lleida se li veta l’accés a l’ensenyament, pel que ha de combinar la dedicació a les classes particulars i un treball com a comptable de mobles Armengol. S’integra en el POUM de la postguerra al costat del seu marit el sindicalista Josep Tufet. Amb ell, realitzen multitud d’entrevistes sondejant la militància i van incorporant a Josep Pané, Vicenç Ximenis Carulla de Bellvís i altres companys. Josep Morlans exdirector del diari local del POUM “Combat”, coordinarà diverses cel·lules que van sorgint a Bellvis, Balaguer i Alfarràs.
L’any 1945 gairebé tots els poumistes lleidatans són detinguts en una batuda massiva prèvia a la visita de Franco a la ciutat. Els detinguts són traslladats a les nits a l’Església dels Dolors per a ser durament torturats. Expliquen que uns mesos després, vista la pobra i solitària rebuda fet al cabdill feixista en aquesta ciutat i a Balaguer, va exclamar el dictador: “Si arribo a saber que passaria això, no baixo del cotxe”.

La Josepeta encara va ser detinguda un cop més i va passar un altre any en presó. Després va haver de viure sense dedicar-se a l’ensenyament. Ho va fer fins 38 anys més tard, al final de la dictadura quan va poder retornar a ser mestra. Primer al col·legi dels caps Elisis de Lleida, després a l’Escola Cervantes i més tard al centre de Sant Antolí, a la Segarra. A la fi es reclamada per formar part de l’Institut de Ciències de l’Educació en substitució de Maria Rúbies. D’aquest institut va arribar a ser directora i més tard, ja jubilada, va posar en marxa les aules universitàries per a la gent gran, una iniciativa pionera a Catalunya.
La Josepeta Reimundi va ser sempre de de FETE-UGT i va rebre guardons per la seva activitat sindical i democràtica al final de la seva vida.
Perquè escric això? Doncs perquè tinc l’esperança que algú, potser algun antic alumne pugui donar notícies de com era la Reimundi. He pogut trobar alguna foto ja de gran, però segur que n’hi havia amb els nens i nenes de Balaguer o en les activitats de la ciutat.
També escric aquestes paraules en un moment en què la memòria dels antics poumistes es va apagant i no em dóna la gana que s’extingueixi del tot. Espero que en alguns anys algú consulti Internet i trobi aquesta aproximació a una de les persones que tota la vida va treballar per fer un país millor, lliure i sense persones explotades. Un país que van somniar els revolucionaris que van fundar aquell curiós partit polític, el POUM, dirigit per mestres, pagesos i treballadors.