Castell de focs a Badalona
L’anècdota de les crítiques del regidor del PP Xavier Garcia a l’equip de govern de Badalona per haver d’ajornar a causa de la pluja el castell de focs de la festa major d’Agost és significativa. Curiosament qui mentre governava va intentar carregar-se la festa major d’agost, ara, per criticar els qui l’han fora de la poltrona sembla que la defensi. Tot plegat em recorda la frase italiana: «piove: porco governo!». El fet mostra com entén l’exalcalde l’oposició: tot s’hi val, fins i tot culpar el govern del mal temps.
Si una persona es guia per les coses que es publiquen sobre Badalona a la mateixa ciutat es pot sorprendre d’entrada i després, si hi medita, pensar que en aquest indret de la mediterrània hi ha una doble realitat, com una dimensió desconeguda!
Per una banda, si un fa cas de les informacions i / o opinions publicades per algunes persones, presumeixo que properes al PP, als mitjans locals, caminar és un perill. A les cantonades s’incendien els contenidors. Cal vigilar perquè a terra hi ha xeringues, possiblement contaminades. La inseguretat ciutadana és en si mateixa un perill, especialment per la falta d’un cos policial especialitzat. I no diguem la neteja, o més ben dit la falta de neteja: segons les descripcions les rates campen per tot arreu i la insalubritat amenaça la vida dels vilatans.
Però no s’alarmin. Les descripcions no aguanten la prova del cotó. Si se surt de casa al matí, l’enllumenat públic funciona. I els autobusos circulen amb tota normalitat. I també ho fa el metro i el tren. La seguretat ciutadana és tan bona o dolenta com fa un any o fins i tot abans. No té a veure amb què hi hagi un grup de policies antiavalots, perquè aquest tipus de policia està més pensat per la repressió política que per a posar pau entre veïns i fer complir les normes de convivència. És cert, hi ha gamberrisme, i sigui quina sigui la seva incidència, sempre n’hi ha massa, però no és cosa de quatre dies, ni de quatre mesos, ni de quatre anys. Els carrers estan nets o bruts segons les opinions, però igual com ho estaven fa uns mesos i en funció de la cultura cívica dels veïns de cada zona. Són, com poden observar, dues realitats que com les vies del tren van en paral·lel i mai s’ajunten.
Proposo al lec tor perspicaç fer un parell de comprovacions. Fixar-se en qui diu què. Així, els que blasmen de la neteja acostumen a ser persones que fins fa uns mesos no només no la veien en cap indret de la ciutat, sinó que els seus ulls veien llocs paradisíacs, amb ordre i les papereres lluents. Mai s’havien queixat de la falta de seguretat ni dels incendis de contenidors, que eren, en tot cas, cosa de la propaganda dels eterns insatisfets.
La visió selectiva dels que abans ho veien tot bé i ara ho troben tot malament no aprofundeix gaire. Les malifetes tenen com a origen, segons es desprèn de les seves opinions, que les persones són dolentes. Res a veure, doncs, amb què hi hagi cada cop més aturats sense subsidi. Que no hi hagi diners públics perquè els rics paguen cada cop menys impostos i perquè la corrupció descoberta acostumi a donar-se amb especial incidència entre membres del PP, com el càncer de pulmó ataca especialment els fumadors. Cap cosa d’això interessa per als simpatitzants del conservadorisme disfressat amb pell de xai. És més, si hi havia coses que funcionen malament és per culpa de la presència d’estrangers pobres en els nostres carrers, contra els quals cal atiar la ira dels pobres nostrats.
Cap d’ells comprova que aquí i ara els que més roben, o corrompen o són corromputs, acostumen a ser blancs, de la mateixa nacionalitat que els d’aquí, que vesteixen de forma convencional i que en molts casos es dóna la coincidència que han estudiat a les universitats privades més distingides.
La reguereta 