Què proposen els federalistes catalans?

Acte de Federalistes d’Esquerra, amb Andreu Mayayo, Siscu Baiges, Victòria Camps i Raimon Obiols a Vilanova i la Geltrú.

Durant la transició es podria dir que el federalisme, així, sense definir, era una ideologia dominant a Catalunya. La professaven el PSUC i el PSC i molts altres grups socials i sindicals. Ara molta gent identifica els federalistes com a persones que no són independentistes i tampoc són centralistes. Una doble negació que hauria de compensar-se amb una proposta pròpia.

El federalisme tenia llavors alguns avantatges clars: un era que tenia tradició a Catalunya. Semblava que tenia també la comprensió de molts sectors progressistes a Espanya, i semblava a més, que per un camí d’evolució podia arribar a satisfer moltes de les demandes d’autogovern que havien esclatat a finals del franquisme.

Per contra, els primers governs de l’autonomia, comandats per Jordi Pujol, abominaven del concepte federalisme. El nacionalisme burgès o petit burgès es va emparar del concepte nacionalisme, que no va arribar a definir tampoc doctrinàriament. La seva pràctica va consistir primer a recuperar una certa autonomia i intentar eixamplar-la el màxim possible.

Avancem. La reforma de l’Estatut podia ser assumida per federalistes, nacionalistes i els incipients, en tant que sector ideològic, independentistes.

La frustració davant el cul de sac de la reforma estatutària va fer que els nacionalistes es definissin com a independentistes i aquests, al seu torn, creixessin fins a gairebé assumir el 50% de l’opinió pública a Catalunya.

Mentrestant, que van fer els federalistes? El desmantellament de la reforma de l’Estatut els va deixar, en la meva opinió, estabornits. La reacció de bona part de la societat, que exigia trencar l’estatu quo, tampoc la van preveure i, contra tot pronòstic, van quedar arraconats.

El ribot del PSOE

A l’independentisme el PSC va intentar contraposar-li el federalisme, o millor dit, una reforma federal d’Espanya. La seva posició va quedar en entredit perquè els socialistes espanyols no van donar suport a la posició dels seus col·legues catalans sinó que el PSOE fins i tot en la reforma de l’Estatut va tenir posicions refractàries o directament contràries (el ribot de Guerra).

Davant l’ebullició de l’independentisme, declarar-se federalista tenia una connotació negativa. Vull dir que un federalista era per molta gent, una persona que no era independentista i tampoc era centralista. Però, què era? qui lo sa?

El federalisme, m’estalviaré definicions tècniques, agrupa en la meva opinió dos tipus de concepcions. Una parteix de la integritat d’un estat nació i suposa aplicar mecanismes de descentralització que no posen en qüestió la seva essència nacional. La segona és la definició que tradicionalment ha plantejat el federalisme català, fill de Pi i Margall. Es tracta de la unió voluntària de components diversos en un pacte entre iguals. En aquest mecanisme les nacions o regions que decideixen federar-se renuncien a una part de la sobirania per assolir un bé més gran que s’aconsegueix treballant plegats.

Després de l’intent de proclamar una república catalana, l’1 d’octubre de 2017 podria llegir-se com el fracàs de l’independentisme. Deixem a banda si unilateral o negociador perquè no hi va haver cap possibilitat de negociar. En conseqüència seria una oportunitat per als federalistes.

La repressió amb l’article 155 ho va destarotar tot. Bàsicament perquè va radicalitzar els camps. I en aquestes circumstàncies, tot i que encara hi ha qui usa el concepte polític, podríem dir que el federalisme va desaparèixer del panorama català. Hi ha independentisme. També hi ha un neocentralisme defensat per Ciudadanos i PP, i l’autonomisme que ara, sense defensar-ho explícitament enarboren grups d’esquerra com PSC i alguns sectors dels Comuns. El federalisme ha pràcticament desaparegut de l’horitzó polític.

Diria que el que més ha patit ha estat el federalisme que parteix d’una sobirania prèvia. De l’altre, el descentralitzador, encara se’n sent en alguna declaració. Bàsicament perquè suposa donar un nom de prestigi a una pràctica que existeix, la cessió negociada de competències a les autonomies.

Ens podem preguntar: és diferent un federalista català d’un autonomista? En què? Sobre el paper jo diria que un federalista vol més que una mera autonomia, però quan i com aconseguir-ho?, poques vegades ho diuen els seus defensors, que sempre diuen sense embuts que no estan per la creació d’un estat independent.

Seria bo que els federalistes definissin amb claredat la seva proposta. Així sabríem que tenen un plantejament en positiu i no són només la negació d’altres ideologies. Parlo de què definissin la seva alternativa.  I no faig la trampa coneguda en el sentit de considerar que per federar-se cal que hi hagi altres que també ho vulguin fer amb tu. Aquesta seria una altra història. De moment em refereixo a l’existència d’una proposta ideològica dels federalistes catalans, si és que les diferents versions es poden agrupar sota una alternativa unitària.

Per ajudar a respondre jo faig algunes preguntes més. Una: el federalisme reivindica per a Catalunya més o menys poder propi, sobirà, que l’autonomisme? La segona seria clara: quins són els límits del federalisme? Vull dir, quines competències consideren els federalistes pròpies i irrenunciables i quines es poden cedir a una federació? Si ho voleu, fem el raonament al revés, quines competències de Catalunya han de ser recuperades del poder central i quines quedarien per al govern que es federa? Això dibuixaria un perímetre clar, suposo.

Pensin els federalistes nostrats que si aquest concepte se l’omple de contingut podria passar que gent que  ha optat per altres sortides polítiques en tingués prou amb la proposta federal, però s’ha de formular, amb un full de ruta que la faci creïble, i jo no la conec.

Poso un exemple. Com plantegen els federalistes que s’hagi de finançar Catalunya? Un segon cas, qui hauria de tenir l’última paraula en Ensenyament? I en Sanitat, en les Carreteres, el govern federal o Catalunya? I en cas que no hi hagués acord, qui decidiria? el Constitucional espanyol o un tribunal Ad hoc reconegut per tots?

Cal pensar que tant federalista es podria considerar un projecte on les competències estatals fossin només les corresponents al cap de l’Estat i l’exèrcit, i  que la resta ho gestionessin els territoris, o per contra, fer com passa en alguns estats on el mot federal és només un complement al nom de república, però sense continguts reals.

Quedaria un últim pas i és com es fa una federació quan a l’Espanya estricta gairebé no hi ha ciutadans que es defineixen com a federalistes, però aquesta, com diria Kipling, és una altra història.

Perquè els barris del cinturó industrial han votat partits espanyols?

Cartell històric del PSUC, foto Revista Treball

Passats uns dies de les eleccions del 21 de desembre. Vistos els resultats, amb l’eclosió de vot unionista als barris del cinturó roig, i vistes també les anàlisis simplistes fetes fins ara, deixeu-me fer un intent d’explicació.

Els barris obrers no s’han tornat, de cop, dretans. És una primera constatació: la seva composició sociològica no s’allunya molt de la que en els anys 70 del segle passat posava nerviosos als burgesos. Què ha passat, doncs, perquè la gent de llocs com el barri de La Salut a Badalona o Ciutat Meridiana a Barcelona, voten igual que als barris més rics d’ambdues ciutats: Mas Ram a Badalona i Pedralbes a Barcelona?

Se m’acuden una sèrie de raons. Crec que, en una proporció o altra, en la barreja es pot trobar part de la solució al problema.

Un primer motiu? La despolitització. Els anys 70 del segle passat en els barris obrers l’hegemonia era del PSUC, un partit d’esquerres i defensor de Catalunya. El més important era que «el partit» donava una resposta global als anhels de la seva gent. Era el partit de «les meves mans, el meu capital» Totes les reivindicacions de la gent dels barris les impulsava o assumia l’organització: escoles, defensa dels treballadors, pensions, autonomia de Catalunya, llibertats sense exclusions. I la gent s’hi sentia reflectida.

Això es notà en les primeres eleccions, fossin aquestes municipals, generals o autonòmiques, el partit assolia els mateixos resultats, al voltant del 17% dels vots. I això d’una manera equilibrada en el territori. La comarca amb més densitat de vot va ser El Priorat, seguida del Baix Llobregat.

El partit es va autodestruir

I després que va passar? «El partit» en part, es va autodestruir, cert, però també el van destruir des de fora. Santa Coloma de Gramenet és un exemple d’aquest assetjament. L’alcalde de la localitat, el capellà obrer Lluís Hernández, va ser sotmès a un pressing per part del PSOE difícil de suportar. L’Alfonso Guerra era un habitual de qualsevol campanya a la ciutat, i la seva dialèctica era molt diferent de, «l’un sol poble» del PSUC.

En moltes altres poblacions l’esforç va ser canviar l’hegemonia cap a un partit en el qual la participació era minsa i es prioritzava la delegació i el caudillisme.

El PSOE i el PSC, en el poder a l’Estat, van jugar la carta de despolititzar. «Gato blanco o gato negro, lo importante es que cace ratones», afirmava Felipe González als seus seguidors, parafrasejant Deng Shao Ping. Més tard, el cercle el va tancar Rodriguez Zapatero amb aquella frase: «Bajar los impuestos es de izquierdas».

La gent dels barris van assimilar a poc a poc que «els polítics són tots iguals». I van actuar en conseqüència. Es tractava d’aconseguir que els dirigents fessin coses en favor seu, independent-ment de la ideologia dels polítics. Així, si necessitaven urbanitzar una plaça i l’alcalde era socialista, li feien la gara gara. Si a l’associació de veïns feia falta un televisor, cap problema, es cridava al conseller de Benestar Social al centre, i tele al cap de sis mesos!

Les eleccions al 21 de desembre van ser un compendi de situacions vinculades a la nova visió. Per un costat, els ciutadans mobilitzats en favor de la república catalana. De l’altre, molts altres ciutadans que es miraven la situació de lluny. En uns casos perquè nacionalment se senten espanyols primer de tot. En altres perquè tenen por dels canvis. En algunes ocasions la por tenia a veure amb situacions de dependència, real o psicològica, impulsada també per la tempesta mediàtica. A la fi, la despolitització feia que el seu vot fos estrictament utilitari.

He conegut una persona a la qual personalment aprecio, que sé que va votar Ciutadans. N’hi havíem parlat abans, la seva explicació era la por a l’inconegut: «tinc dos fills» em van dir. Cal afegir que mai ha estat una persona d’esquerres, però per a mi representa molt bé la forma de veure les coses d’alguns conveïns meus.

Molts cops fem broma considerant què faran aquests votants del PP o de Ciutadans quan hi hagi desnonaments als seus barris o quan la pensió no els permeti arribar a fi de mes. Com que no tenen una visió política global crec que no tindran cap problema a demanar ajuda a l’associació de veïns o al sindicat o a la PAH, si això els ajuda a sortir del pas. La seva és una actitud a la qual han arribat en veure també la falta de conviccions de la majoria de la classe política. De fet els hi grinyola que una altra part de la classe política, ara sí, estigui disposada a jugar-se-la per uns objectius ideològics.

Esquerra espanyolista

La posició de l’esquerra favorable Espanya no ha ajudat. Els socialistes han plantejat descarnadament la seva política de delegació: la qüestió catalana l’han de resoldre – diuen – els càrrecs dels partits fent un pacte que després, ben cuinat, se sotmetrà a una ratificació indirecta. I els federalistes, que tenien la recepta màgica per solucionar el problema nacional, ara veuen que ni poden ni volen enfrontar-se amb els seus companys de la resta de l’Estat que per federalisme entenen una certa descentralització controlada. A més, l’hegemonia dins d’aquest sector ha passat de les bases obreres a joves universitaris diletans que han abraçat amb força la política de Solé Tura: considerar el catalanisme una invenció burgesa. Queden lluny els moments en què a aquesta línia s’hi enfrontava la que sempre va considerar el catalanisme com a part del moviment popular i que per a mi, sense sortir del PSUC, estava representada per l’altre Solé, Solé Barberà i Josep Termes.

No considerar enemics aquells que no ho són. Allargar la mà. Tenir clar que molts dels nostres conciutadans són gats escaldats i demostrar-los que hi ha una altra forma de fer política més enllà de la por, són algunes de les meves receptes per trobar una sortida a aquest trencaclosques. Veurem si som capaços de fer-ho.

Una reflexió a partir de la recuperació històrica de l’esquerra independentista a Ponent

Joves de Lleida solidaris amb els que treuen plaques franquistes foto:cridaLleida

L’independentisme i dins d’ell l’esquerra independentista, estan al Principat a la cresta de l’ona. Pot semblar que el fenomen tingui el seu origen a inicis del 2003, però el cert és que les arrels són més fondes. Aquesta tesi és la que sustenta un grup de joves de Lleida que han creat e Fons de Documentació de l’Esquerra Independentista (FDEIP) a les comarques de Ponent.

El FDEIP, amb paciència franciscana, recopila , arxiva i divulga la memòria històrica de l’esquerra independentista a les comarques de Ponent. A distància i també desplaçant-se, en el meu cas fins a Badalona, aquesta gent (volia posar benemèrita, però no cal passar-nos), entrevista i demana, si n’hi ha, documentació sobre l’època de la transició i el paper que els independentistes (que llavors tots es reclamaven d’esquerres) hi van jugar.

Sobta que gent que, per edat no va viure els fets polítics d’aquella època, en sigui coneixedora i en tingui una curiositat tant viva.

En el meu cas, a banda de constatar que amb els anys algunes dates i fets comencen a emboirar-se a la memòria, les preguntes m’han dut a una reflexió. Aquesta és la necessitat per part de la nostra generació (el 1975 tenia 18 anys), de reconèixer que el nostre intent, políticament parlant va ser un fracàs. L’esquerra independentista al Principat entre 1974 i 2004 aproximadament és un seguit de baralles, desfetes i enfrontaments, fins al punt que tot el sector es va haver de reconstruir per part d’una nova generació.

A tall de disculpa global he de dir que la sortida del franquisme es va fer pel que fa a l’esquerra independentista amb una debilitat absoluta. I la gent, el poble, en aquella ocasió va estimar-se més apostar per altres propostes polítiques que semblaven més factibles. També s’ha de dir que els espectacles de divisió, sectarisme i enfrontaments es donen gairebé sempre en sectors polítics marcats per una extrema feblesa. Un cop se supera un cert llindar sembla que l’actitud autodestructiva perd empenta.

I un tercer element que em sembla remarcable. Si alguna cosa hem fet bé els de la generació de la transició és, en aquesta nova situació, la de la recuperació del protagonisme, ha estat mantenir-nos en segon pla, evitant, doncs que els enfrontaments anteriors taquessin la nova oportunitat.

Els lluitadors nord-americans contra la guerra del Vietnam tenien un eslògan: “no confiïs mai en algú que té més de 30 anys” deien. No sé si cal ser tant dràstic, però el que queda clar és que els protagonistes de la nova embranzida han de ser els que tenen tot el futur per endavant. I els altres hauríem de mantenir-nos, com sempre, al servei d’aquest poble.

El procés històric en el qual estem immersos és com una orquestra simfònica en la qual cadascú fa el seu paper. Els solistes, els músics d’acompanyament i els que duen els instruments des de la furgoneta a l’escenari. I el que és més important és la música que tots plegats sapiguem fer.

 

 

Sindicalisme i alliberament nacional, amb l’excusa basca

David Fernàndez, amb Joxe Elorrieta i Isabel Pallarés

Primer demanar disculpes per la discontinuïtat del bloc. Al mateix temps dir als lectors que preparo, amb aquest, tres articles, cosa que pot assegurar la periodicitat un temps.

La setmana passada vaig assistir a la presentació d’un llibre de temàtica sindical. L’autor és Joxe Elorrieta, el qui va liderar durant més de 20 anys el principal sindicat basc: ELA.

Tot i que l’acte el presentava David Fernàndez @higiniaroig , l’assistència no va ser gaire galdosa. També hi havia alguns sindicalistes catalans i també militants independentistes (crec que es podrien agrupar les dues categories en una perquè majoritàriament em va semblar que es donava aquesta circumstància).

El llibre que es va presentar duu el títol: “Una mirada sindical contracorriente”publicat per l’editorial Icaria i per l’institut Manu Robles-Arangiz, que s’encarrega de la formació als militants d’ELA.

Aquest escrit no és una crítica al text, sinó una primera impressió a partir de la presentació feta per Elorrieta i les preguntes finals. També té la intenció d’obrir, si es vol, un debat sobre el binomi sindicalisme-independentisme.

Per entendre a l’autor del text, s’han de dir dues coses. Durant molts anys va liderar ELA i va fer que aquesta central obrera es convertís en el que és actualment, la primera en delegats i afiliats al País Basc. I si se suma aquesta organització a LAB, el resultat és el que Elorrieta esmenta com a “majoria sindical basca”, un bloc que es contraposaria amb el que el llibre considera que són els seus adversaris, el bloc format per CCOO i UGT.

El llibre parla de la política estratègicament dissenyada des de finals de la guerra freda per desmantellar el sindicalisme. Es tracta, d’una acció llargament estructurada, que ha donat els seus fruits: els exemples de l’anorreament de les Trade Unions britàniques o de l’amansiment del sindicalisme alemany els argumenta a fons.

Destruir la cultura obrera

El sindicalista, ara convertit en doctor de la Universitat del País Basc, recorda que gentrificació va ser el concepte ideat pel govern de Tatcher per denominar la desertificació dels barris obrers, perquè, afirma, “més enllà de la fàbrica la cultura obrera vivia en els seus hàbitats naturals, que calia desmuntar”.

Un altre apartat de la xerrada va servir per designar quins components hauria de tenir una resposta obrera: fixar com a prioritat l’enfrontament de classe contra classe. La construcció d’una sòlida organització obrera, amb una militància convençuda. Una organització que havia de ser “un sindicat polític”. I tot seguit va fixar que aquesta entitat havia de ser perfectament autònoma. En parlar de diàleg social Elorrieta el va qualificar de “escombraries”. El sindicat per ser efectiu hauria de construir sòlides aliances amb el seu entorn, cosa que enllaçava amb la posició favorable a l’alliberament d’Euskal Herria.

Més tard va parlar de la situació del sindicalisme al País Basc, marcat per una majoria clarament abertzale, que a més d’exercir durament la defensa dels treballadors té assumit el seu paper com a eina imprescindible per l’alliberament nacional. I aquí va aparèixer un dels elements que a mi em van cridar l’atenció. Elorrieta es va queixar que tot i tenir aquesta eina disponible, l’esquerra basca semblava menystenir-la “han donat el sindicalisme per amortitzat”, va dir. Era clarament una crida a integrar el sindicalisme en una perspectiva d’alliberament. Però al mateix temps, del context es deduïa la reclamació per al moviment obrer organitzat d’un paper no subordinat en el procés.

De les paraules del sindicalista basc es podia deduir també una asimetria amb el cas català. El País Basc tot i tenir una potent majoria sindical en favor de la independència, té, tot sembla indicar, el procés d’alliberament molt més endarrerit respecte al Principat català

A l’acte no es va parlar de Catalunya. Bé, gairebé no es va dir res del procés català. Una de les presentadores Isabel Pallarès, ex-secretària general del sindicat independentista Intersindical_CSC va fer una petita al·lusió a la situació catalana. Va reconèixer que avui hi ha sindicalistes que estan per la independència en altres organitzacions que no són les dues que clarament se’n reclamen. Com de passada va esmentar la idoneïtat d’establir una unitat d’acció. Sense més precisions.

Perquè Catalunya tenint dues organitzacions sindicals independentistes molt més febles que les basques té un moviment d’alliberament més avançat. Una contradicció que m’hauria agradat sentir analitzar a Elorrieta. Però no es va parlar del cas català. Si s’hagués fet haurien sorgit diferències, per a mi notables. Mentre al País Basc les centrals CCOO i UGT sembla que són rotundament espanyolistes, aquí la posició de les dues organitzacions majoritàries és diferent. Això es veu en la posició favorable a la consulta, que no és, clar, independentista, però impensable de veure Euskadi.

En relació amb el paper dels partits respecte al sindicalisme, crec que sí que podria ser semblant al que passa al País Basc. Els sindicats estan al fons de l’escenari i se’ls crida quan sembla oportú, però em fa l’afecte que els partits no veuen un paper estratègic central per a les organitzacions obreres, com si que passava fa anys.

Això és més accentuat en els partits independentistes catalans. David Fernández milita a Intersindical Alternativa de Catalunya. I al seu costat, a l’acte, hi havia gent de I_CSC. Però jo conec militants qualificats de CCOO i UGT que no s’amaguen de ser partidaris de la independència. He vist també com aguerrits comitès d’empresa amb majoria de la CGT tenen al capdavant membres d’ERC. I podríem seguir.

Suposo que si li haguéssim preguntat al sindicalista basc, què fer a Catalunya, hauria respost, des de la seva òptica estratègica, que el primer que cal és unificar el que hi ha dispers. Igual que al País Basc aquí hi ha dos sindicats independentistes. Ell qualifica ELA d’organització no partidista i en el llibre vincula o supedita LAB, organització amb la qual es mostra partidari de la unitat d’acció com a supeditada del que anomena Moviment d’alliberament Nacional Basc (MLNV). Sense tenir informació de primera mà em sembla que a Catalunya les diferències entre I_CSC i COS són més grans.

Tot plegat em va fer pensar en la necessitat de debatre, sense apriorismes i sense pressa, la vinculació entre sindicalisme i alliberament nacional a casa nostra. Perquè ja fa temps que penso que segurament el procés actual seria més sòlid, menys vaporós, si el sindicalisme hi tingués un paper protagonista. Allunyaria el que a mi em sembla veure: el perill que tot plegat no sigui sinó una reacció a les provocacions que van començar amb la recollida de firmes dels espanyolistes contra l’estatut reformat.

El meu amic Tei i l’estelada de la seva tomba

El que llegireu a continuació pot estar farcit d’imprecisions. Això passa quan es treballa només a partir dels records. En tot cas, la història es pot i hauria de completar-se amb aportacions d’altres persones.

l’1 de novembre, dia dels difunts vaig estar a Balaguer. Vaig passar a posar flors als meus pares i als meus avis enterrats al cementiri vell. En acabar amb ma germana vam voler visitar la tomba del Paco, un home que va tenir cura la mare els seus últims mesos. Quan m’hi acostava vaig veure que d’una tomba situada al costat hi sobresortia una estelada. El primer pensament que vaig tenir va ser considerar que segurament es tractava d’una excentricitat. Però no.

Quan em vaig acostar a la tomba vaig veure que a mode de capçal  hi havia una pedra blanca tapada amb flors, crec recordar blanques i grogues. Vaig enretirar les flors per veure a qui corresponia el túmul i vaig veure una paraula: Tei, i una foto. Era el meu amic el Tei de Vallfogona!

De sobte em van venir records. No vaig llegir la resta de la inscripció. No m’hi vaig veure amb cor. Però, ja en tenia prou!

Jo al Tei me l’estimava. De sobte em van venir records de 20 a 30 anys enrere. Potser un dia ens vam creuar per Balaguer, i tal com era ell, sense haver-nos presentat ningú em va etzibar alguna cosa de política. Sempre començàvem així, parlant del país i de la seva gent. Crec recordar que em va dir que simpatitzava amb el PSUC i li estranyava que els meus amics i jo a Balaguer hi fóssim tant distants. Segurament li vaig respondre amb algun rotllo ideològic i ens vam embrancar una bona estona debatent. Llavors vaig veure que en el fons pensàvem gairebé igual. I segurament vam acabar amb una abraçada de complicitat.

Pocs mesos més tard recordo que estàvem organitzant la campanya electoral del BEAN i me’l vaig tornar a trobar. Em va fotre una bronca forta. Com era que no l’havíem contactat? em va dir. A Vallfogona es podia organitzar una acte, em va demanar cartells i finalment hi vam anar. Així era ell, arrauxat i directe.

Després hi va haver políticament moltes baralles i jo vaig decidir que no aniria a picar a la porta de ningú més fins que no li poguéssim oferir una alternativa política amb cara i ulls. Però quan ens trobàvem amb en Tei en un lloc o altre la cerimònia es repetia, ens discutíem inicialment i acabàvem amb una abraçada.

A poc a poc vaig saber alguna cosa d’ell, crec recordar que treballava a jornals per Vallfogona. Els pobles petits tenen cura de la seva gent i sempre hi havia un jornal per un jove com en Tei. Crec recordar que no es feia amb la família, però d’això no n’estic segur. Un dia vaig saber que havia començat a treballar al Canal d’Urgell, una feina segura on n’hi hagi.

Mes tard algú de la seva colla em va dir que s’havia llogat un pis a Balaguer. Jo ja no parava tant per la meva ciutat. Però si algun cap de setmana passava podia ser que  em travessés amb ell i els seus amics i creuéssim alguna petita xerrada. Ara ja no ens barallàvem, tots dos sabíem bé del peu que calçàvem.

I vaig anar a treballar a Barcelona. Oficis com el meu és el que tenen. I van passar anys, molts anys, fins que una trucada telefònica em va retornar. Era una amiga seva, de Vallfogona, no recordo el nom, però estic segur que sé qui és. Em va preguntar si sabia el què li havia passat al nostre amic. Li vaig dir que no. I llavors em va explicar que l’havien trobat a la zona del secà de Balaguer mort, i no se sabia el motiu de la mort. Em va semblar entendre que feia un temps que estava desanimat, però pot ser que això no m’ho hagués dit ningú i jo m’ho hagués imaginat.

El record del Tei va quedar allà, en un racó del cap. Com em relaciono amb poca gent de la meva quinta no en vaig parlar gairebé a ningú d’aquest cas. Fins a tot Sants.

Ara sento no haver llegit el que posava a la placa. Estic segur que l’hi havien posat els seus amics i amigues, igual que l’estelada. Encara que si fos viu ens hauria dit a tots que era una collonada o una cosa així.

Vaig quedar molt afectat. Tant que sense saber què em passava la dóna no em va deixar conduir fins a Badalona. Durant tot el viatge vaig estar pensant que havia de fer o dir alguna cosa: deixar constància de que m’estimava al Tei, igual com els seus amics. Després me l’he imaginat abrandat i alegre veient que tots encara estem en camí i que res es perd mentre hi ha voluntat de seguir.

Perdoneu-me, però ho havia d’escriure això.

 

 

 

Esquerra i independentisme, gira el món i torna al Born

Entre vacances i una certa desconnexió em trobo amb la disputa a Internet a l’entorn de la presència d’un monument escapçat de Franco en una exposició al Born de Barcelona.

Twitter el carrega el diable, que diria aquell. De cop i volta les opinions i gairebé els insults han creuat una barrera i una altra, com si fossin trinxeres de la primera guerra mundial.

Veure independentistes, d’esquerres i de dretes (que ara n’hi ha) titllar hereus del PSUC de franquistes. I gent d’orígens comunistes insinuar que en partits antifranquistes hi havia components franquistes no és gaire constructiu.

Si el mitjà és el missatge, Twitter pot tenir molt a veure amb aquesta virulència. M’atreveixo a dir que els mateixos que es llencen desqualificacions amb 140 caràcters haguessin de raonar-les en mig foli, potser la trifulga no hauria arribat al riu.

Sento que després de molts anys un i altres no hàgim, haguem, après res. És cert que com a partit estructurat el PSUC no ha estat mai independentista. També és cert que sempre hi ha hagut en el partit un sector i personalitats que en el fons creien en aquesta sortida.

Tampoc crec que els sectors propers a Barcelona en Comú tinguin cap simpatia amb el franquisme. I si m’apuren, tampoc crec que hi hagi animadversió cap a l’independentisme com a tal. És ben cert que hi ha qui creu en altres solucions polítiques pel país, però això no els converteix en empestats. I també cal dir que a cada casa hi ha gent que surt del carril.

Tampoc es pot dir que alguns dels que fan escarafalls amb el franquisme, com l’antiga CDC, en altres anys no van recuperar càrrecs locals de la dictadura o no tinguin com Artur Mas frases rotundes contra la independència.

Potser uns i altres haurien de fer un esforç per veure fins on es pot anar junts. I després, que cadascú es vesteixi com bonament li plagui, que deia Martí i Pol.

Tot això ho dic sense renunciar ni a un gram de la meva història ni a les meves posicions. Convençut que per guanyar cal treballar amb el màxim de gent i no crear-se enemics quan no cal.

Vaig tenir l’honor d’escoltar un vespre a Josep Solé Barberà, i crec que ningú gosaria dir d’aquest psuquer de primera hora, condemnat a dues penes de mort, que tenia res a veure amb el franquisme. I us puc ben assegurar que sentint-lo, es podia llegir entre línies que això de la sobirania nacional no li semblava una cosa estranya. O potser m’ho va semblar a mi.

 

 

 

Us confeso que jo no sóc jo

Després d’anys i anys escrivint aquest bloc us he de fer una confessió: jo no sóc jo. Bé, potser cal explicar-ho.

Fa uns anys en reclamar a Hisenda les etiquetes adhesives que s’engantxaven a la declaració de la renda, me’n va venir una remesa en la qual el segon cognom meu estava equivocat. Em dic Redondo, procedent d’Extremadura per part de mare. Però vés a saber perquè, Hisenda va considerar batejar-me com a Dedondo. (A mi em sembla que un funcionari es va equivocar en picar el document, la D i la R estan molt a prop en el teclat).

La primera reacció va ser intentar esmenar l’equívoc. A la delegació d’Hisenda de Badalona em van fer omplir uns papers i em van dir que l’any vinent les etiquetes ja vindrien amb el nom correcte.

Però, l’any següent, i l’altre i l’altre, el Dedondo segueix apareixent als meus papers, que tenen a veure amb el fisc espanyol. Fins i tot quan ara els demano les dades per mitjà d’Internet per fer la meva modesta declaració, el meu nom torna a tenir com a segon cognom Dedondo.

Ara ja m’he donat per vençut. Si Hisenda pensa que em dic com afirmen els papers, doncs, jo no m’hi posaré de cul. Ara bé, qui em diu si pel món no volta algú amb la meva identitat administrativa i un dia aquest ens decideix fotre’m i demanar un crèdit o comprar alguna cosa i m’ho carreguen al meu compte? I si aquest altre ésser mata a algú, o pitjor, es fa de Ciudadanos, o firma un manifest estrambótic? No em direu que no és un perill?

Si això de l’estat propi va de veres, jo podré recuperar el meu nom real o hauré d’heretar el nom amb el qual em coneixen els de can Montoro? Perquè tota la construcció administrativa feta des del govern autonòmic sembla un calc de l’espanyola, i de vegades de la franquista.

Posat a somiar podríem construir una administració més permeable amb el ciutadà? Tinc molta confiança amb el full de ruta i els, quants mesos queden fins a la independència? Però no voldria esperar-me a recuperar ja  a Catalunya la meva veritable identitat. Exigent que sóc…

 

 

Layret, Seguí i Companys: la Catalunya que va poder ser!!

Uns mesos sense escriure. La feina sempre absorbeix i també afecta la falta de temps, com també absorbeix la família, tot. La veritat és que també fa una mica de mandra repetir arguments sobre què passa.

Avui he pensat, per reprendre el fil, aprofitar un regal que em va fer el meu germà,l’Andreu, per al meu aniversari. Un llibre per a mi és una aposta segura. Em va regalar «Apóstoles y asesinos», d’Antonio Soler.

Es tracta d’un relat novel·lat, amb moltíssima documentació, de la peripècia vital de tres personatges catalans: Francesc Layret, Lluís Companys i Salvador Seguí, el noi del sucre.

Dels tres, dos nascuts al pla d’Urgell, Companys a El Tarròs i Seguí a Tornabous, amb menys d’un quilòmetre de distància. No avanço res si dic que tots tres van morir assassinats. Però, l’important per a mi no és la invitació que sembla fer l’autor a especular sobre quines haurien estat les conseqüències per a la classe treballadora i per al país si aquestes tres personalitats haguessin treballat juntes moltes anys, sinó descobrir tot un espai de la història de Catalunya que volgudament ha estat amagada.

Així, podem veure com els grans senyors es converteixen en bandolers de la pitjor estofa: recorrent massivament a l’assassinat de treballadors per atemorir la població i defensar els seus privilegis. També veiem com la manca de llibertats esperona els sectors més desesperats de la CNT a la violència, i també com els cervells més clars del sindicalisme que intenten reconduir la situació són exterminats amb la connivència del poder central.

El poder espanyol, és el taló de fons d’aquest drama: amb el governador Martínez Anido i el cap de policia Arlegui. Un i altre van fer en aquells anys les seves aportacions a la història de la ignomínia: la llei de fugues!, una pràctica que se suma a la creació dels camps de concentració per a la població civil, feta pel general espanyol Weyler, a Cuba, o la primera aplicació de gas verinós, feta pel general Primo de Rivera al Marroc.

I la novel·la abunda en el triangle, Layret, Companys, Seguí, que tot i tenir pensaments diversos saben que coincidiran, com ho fan amb la seva amistat. El terrible fat els fa coincidir en la mort: Layret, assassinat en sortir de casa seva per anar a defensar Companys i Seguí com a advocat. Els dos detinguts i tancats en un vaixell al port. O Seguí, assassinat quan, tot i l’avís de Macià de què es preparava un atemptat contra la seva persona, decideix sortir de casa per cobrar una feina feta amb la seva colla: havia pintat el pis de Companys a Sants i havia de pagar els seus companys de feina. El llibre deixa viu Companys, però sabem que uns anys més tard també serà assassinat a Montjuïc després de ser deportat pels nazis i torturat pels franquistes per haver defensat el país i haver donat suport a les col·lectivitzacions junt amb els sectors populars.

El cap esberlat a trets del Noi del sucre és una paràbola de l’odi d’una classe, que va sentir por per primer cop en molts anys fruit de la vaga de la Canadenca. Això va passar arran d’un acomiadament d’escrivents de la companya elèctrica.  En la vaga, el cervell i l’habilitat negociadora del noi de Tornabous va arrencar la jornada de vuit hores i després de setmanes d’aturada total a Barcelona va fer que els treballadors tornessin a la feina amb el cap ben alt i amb  la victòria que estipulava, per primer cop, la jornada de vuit hores. Allò, diu el llibre, va fer que la patronal es decidís per la violència.

I Tot plegat forma part de la història que no s’explica, com si no hagués passat mai, i que si el nostre fos un país normal, hauria estat objecte de films heroics.

Polítics desconeguts al seu poble

Primer de tot he de demanar perdó als meus lectors (als que em quedin després de l’absència). La feina no perdona i el poc temps lliure queda per a la família. Però, malgrat tot, aquestes setmanes m’ha rondat pel cap una cosa que voldria comentar.

Amb la darrera remodelació del govern de la Generalitat vaig veure que un conseller, Jordi Baiget, era balaguerí. També que Meritxell Serret havia estat nomenada consellera. Aquesta darrera, per edat és normal que no em sonés, més enllà que a Vallfogona el cognom Serret és habitual.

El primer que vaig fer és rebuscar a la meva memòria alguna cosa que em recordessin les dues persones. Baiget va néixer el 1963 i poc o molt havíem conviscut. I curiosament no he arribat a trobar cap record relatiu a actes o manifestacions a Balaguer amb l’ara conseller. Potser hi va estar involucrat però jo no ho recordo. També podria passar que de ben jove hagués marxat a Barcelona i la seva actuació política es fes a la capital.

També em va cridar l’atenció l’escalada política de Josep Vendrell, ara diputat d’En Comú Podem, una candidatura on hi ha ICV, el seu partit de tota la vida. M’han explicat que ja a l’escola mostrava la seva ideologia, però jo a Balaguer mai me’l vaig trobar en coses unitàries. Pot ser una casualitat. Aquí ho deixo.

A risc de ser injust enfilo aquí la meva reflexió, demanant perdó per endavant si cal. Sempre he pensat que els dirigents polítics havien d’estar vinculats, estretament vinculats, als seus àmbits d’actuació. Vull dir que em sembla inversemblant que un polític sigui només dirigent, sense haver passat abans per una actuació a la base, amb la gent del carrer.

He de reconèixer que el perfil general és un altre. Hi ha polítics, del color que vulgueu, que tot el que han fet és treballar a l’interior de les seves organitzacions, a l’aparell. Se saben moure i pugen en l’escalafó. Un dia amb sort, algú de l’equip que mana el proposa per un càrrec i fan el salt. I a vegades passa que mai han fet altra cosa que pura teoria.

Dirigents i militants

Durant la transició la gent que estàvem per crear una organització que fos alhora independentista i d’esquerres van poder fer alguns experiments. Això només passa quan s’és poca gent. Una de les provatures va ser posar en els estatuts del partit (ara no existeix i no val la pena anar més enllà) un article que deia més o menys que tots els militants havien de treballar almenys en el que es deia un front de lluita. En altres paraules que del més destacat al més novell tots, a més de ser membres del partit havíem de formar part d’una organització de les que fan coses al carrer (associacions de veïns, entitats culturals, sindicats, etc). Això va causar un gran enrenou. Com podia ser que s’exigís això a tothom? Els líders tenien prou feina a trobar-se amb líders d’altres organitzacions i no podien “perdre el temps” anant a reunions de la seva associació de veïns”.

Com passava en aquell temps el partit va durar poc i la cosa no va anar a més. Però em sembla un bon experiment i crec que si algú vol fer una organització coherent amb el que afirma s’hauria de recuperar.

Tot això bé a tomb del fet que cada cop hi ha més consellers, diputats, senadors, que només són coneguts per la gent dels seus pobles per haver-hi nascut. Ningú recorda què han fet en concret per difondre els seus principis entre la gent del carrer i passa massa sovint que mai se’ls han trobat fent coses pràctiques, com organitzar unes jornades culturals o recollint aliments per a un país amb fam. Ells, i elles estaven tancats dirigint els seus partits!

Trencar l’especialització: gent que es pensa que només serveix per a manar i altres que sembla que només serveixin per a fer feines humils seria un altre canvi important. Fa falta que la gent de baix arribi a dalt, també en el món de la política!

Invitació al vol majestuós sobre Balaguer

Poques vegades és tant interessant escriure en un bloc com quan es converteix en vehicle de diàleg. Fa unes setmanes vaig escriure això com a resultat de veure uns fulls repartits per Balaguer.

Uns dies després, revisant el bloc m’he trobat una resposta que us copio a continuació:

Tomeu
La resposta no va ser ‘…i tu més’.
Vàrem explicar el que tu mateix expresses sobre les taxes.
A més, els residus són el meu camp professional, i sé que la demagògia és molt fàcil en aquest camp.
Per altra banda, només vàrem puntualitzar informacions que van arribar a totes les cases. Amb números maquillats. Vam estar discutint molt si ho fèiem o no, justament pel ‘… I tu més’ que personalment em repugna, però en l’assemblea va pesar més el fet de no deixar sense rèplica unes informacions manipulades.
Espero que això aclareixi alguns dubtes que planteges.
Normalment no responc a les xarxes pel to que s’hi troba, però aquí en el temps que fa que et segueixo veig que s’imposa la reflexió.
Gràcies per seguir “patint” per Balaguer.

Jordi Ignasi Vidal

En primer lloc és d’agrair la resposta, especialment pel to. Entenc que gestionar una ciutat com Balaguer en aquests temps no ha de ser fàcil. I més quan a falta d’altres liderats es confia que l’alcalde sigui el que obri camí en gairebé tots els camps. Parlo de l’alcalde tot i que la resposta era individual. A mi se’m fa difícil separar la persona d’un càrrec com aquest.

Res a dir de la resposta. O només una cosa. Crec que els debats entre gent que s’estima la ciutat haurien de tenir sempre una alçada de mires que permetés trobar punts d’acord sense que ningú hagués de renunciar a res. Dit d’una altra manera, discutir coses petites, mirant d’aconseguir el rèdit a la curta i sense una visió de conjunt s’hauria d’evitar. La diferència entre una cosa i l’altra s’assembla a la que hi ha entre entre el vol majestuós de l’àliga i el que en Josep Pla en deia el vol gallinaci.

Perquè no sembli que em perdo en coses de detall, crec que sobre Balaguer ens podem posar d’acord si un carrer s’ha d’arreglar ara o d’aquí un mes, o si una taxa s’ha de bonificar a les persones que tenen dificultats i apujar a aquelles que els hi sobren calers. Sempre es pot arribar a un punt mig d’acord. Només fa falta bona voluntat i diàleg.

Hi ha, però aspectes estratègics sobre els que crec que s’hauria de parlar, usant la fórmula que calgui. Quin ha de ser el futur de Balaguer? Cal que hi hagi un pla urbanístic que ens digui com ha de ser la nostra ciutat o podem anar tirant amb normes subsidiàries que permeten fer una mica el que es vol, però que al final són només pegats.

Volem que sigui Balaguer una ciutat de serveis o ens hi conformem perquè no tenim alternativa? Optem per ser una ciutat dormitori? Com posem en marxa iniciatives empresarials que, tot i ser petites, dinamitzin el teixit local i evitin que la gent marxi? O què podem fer perquè es mantingui el tremp cultural? Tots aquests debats m’interessen més que el sou dels polítics o el preu de la taxa de recollida d’escombraries.

Perquè estem en un moment en què s’hauran de prendre grans decisions al país i haurem de demostrar que som tossuts en allò important, cal que esmolem bé les eines del diàleg. Ja dic, sense renuncies, però amb voluntat constructiva.

Ens seguim llegint.