Petita història de Ràdio Ponent, la que es va aventurar a parlar en la llengua del país

En la meva dèria per evitar que l’oblit se’ns mengi us parlaré de la ràdio. És per mi un aspecte important perquè en té la culpa de que jo hagi dedicat tota la meva vida laboral al periodisme. A final de la dècada dels 70 si qualsevol escoltava la ràdio des de Balaguer podia pensar perfectament que vivia a Castella la Manxa. Al dial només es podien escoltar emissores en castellà. Però si tenies sort durant mitja horeta podies sentir algun programa en català: de sardanes i amb accent forçat barceloní .

Feu ara la prova i veureu com tot ha canviat, sense arribar, però a una situació de normalitat. Tot té el seu origen i ara em dol que en l’eufòria s’oblidi que hi va haver que s’ho van jugar tot per canviar les coses.
Després de les primeres eleccions municipals a molts pobles de 2000 o 3000 habitants del pla d’Urgell, les Garrigues, la Segarra i també de la Noguera hi havia ajuntaments amb majoria de persones de pensament progressista i profundament catalanistes. Ells van veure la necessitat de tirar endavant una ràdio nova que parlés en la llengua del país i que tingués com a centre de la seva atenció les nostres comarques. No van esperar a que la Generalitat ho fes, ni que cap mecenes hi posés diners. Es van llançar a la piscina!
Cinc mil pessetes per soci
El projecte de Ràdio Ponent és absolutament romàntic. Un grup de persones decideix crear el nou mitjà, que sigui català, comarcal i progressista. Així, es crea una cooperativa com a forma d’empresa. Els socis inicials són de vegades els alcaldes dels pobles i gent propera, també els oients. En aquell moment se’ls demana una aportació de 5000 pessetes, 30 euros actuals, com a capital inicial. Es van recaptar , em sembla recordar, 1,5 milions de pessetes, 9000 euros. I es va tirar endavant.
Els ajuntaments van prendre decisions en ple en suport del nou mitjà en català i, en la mesura de les seves possibilitats, van ajudar fent publicitat institucional i de festes majors a la ràdio.
Es va decidir tirar endavant abans de tenir els permisos, que depenien de Madrid. Es va comprar l’emissora i els discos i es va fer la instal·lació a Miralcamp a una torre del dipòsit de l’aigua, de quatre plantes. El fuster local, col·laborador en el projecte, va arranjar l’interior de dues plantes, amb aïllants fets amb caixes d’ous; un altre col·laborador, electricista, va fer la instal·lació i amb pocs mobles es va engegar.
Jo vaig incorporar-me al projecte ben just iniciat. Em van encarregar de dur-hi la informació, però tos fèiem de tot: posar música, fer el control de so, gravar publicitat , atendre al telèfon. L’equip fix era curt, dues o tres persones. Deixeu-me que tingui un record aquí per a la Salomé Carulla, que malgrat les seves dificultats físiques aguantava l’emissió des del control i era l’ànima de l’equip. Es cobrien 18 hores diàries, sense connexions exteriors ni jocs de mans. El secret eren els col·laboradors. Gent d’oficis diversos que en acabar es preparaven programes i els tiraven endavant, amb creativitat, aprenent sobre la marxa, amb entusiasme.
Durant anys la ràdio va tenir un estatus al·legal. Tot i el suport popular es corria el risc que un governador civil de Lleida la clausurés. Això va passar arran d’una campanya conjunta amb Acció Cultural del País Valencià convocant una manifestació a Castelló. El governador va muntar en còlera i va tancar la ràdio. La reacció política i popular va ser forta. La seu del delegat del govern espanyol tenia cua d’alcaldes per queixar-se de la mesura.
Finalment es va aconseguir el permís. El conseller de cultura de llavors, Max Canher, hi va tenir un paper clau. Érem legals, però perifèrics. La ràdio no estava a Lleida ni en cap cadena, ni acabava de tenir el suport de cap força política. Paral·lelament es desplegava Catalunya Ràdio i la resposta de la publicitat, de les grans marques, no era tan positiva com es preveia. És van passar moments molt durs, especialment per la manca de suport publicitari. Però es va aguantar.
Anar a treballar fent autoestop
La dificultat a viure del treball va fer que en rebre una oferta “convencional” canviés de feina. Però sempre vaig tenir el rau rau del que hauria pogut passar si el projecte hagués tirat endavant tal com somiàvem. Ara la ràdio em sembla que formalment existeix, forma part del grup Segre i està ubicada a Mollerussa, però em diuen que no és igual.
Acabo amb una anècdota que us mostrarà l’heroisme amb què es treballava. M’afecta a mi

mateix. Durant un temps havia d’obrir les emissions a les 9 del matí. Vivia a Balaguer i no tenia cotxe. Per tant, cada dia anava amb el tren de les 7 del matí de Balaguer a Lleida. Després agafava un segon tren de Lleida a Mollerussa i els últims quilòmetres els feia amb autoestop i sempre m’agafaven! Per tornar era més fàcil. Autoestop fins a Mollerussa i d’allà a Balaguer aprofitava un cotxe d’estudiants. I així cada dia.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Uncategorized i etiquetada amb , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 respostes a Petita història de Ràdio Ponent, la que es va aventurar a parlar en la llengua del país

  1. Retroenllaç: La història, com a capes de ceba | La reguereta

  2. pere taules ha dit:

    Voldria saver el nom de la cançó que s’utilitzàva com a indicatiu, gràcies.

    • 2895tome ha dit:

      No sé a quin indicatiu, jo recordo el del principi i era una peça lenta tocada en orgue inspirada en una cançó de Lluís Llach, que ens va fer un simpatitzant . Si us referiu a un altre moment ja no puc recordar.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s